 | ||
| Pared d'un mas (l'Hostal) fet de llicorella a prop de Fontscaldetes |
L'Enciclopèdia ens diu que és una roca esquistosa, situada a l'inici del metamorfisme, que prové de la consolidació de sediments argilosos.
Bé que el grau de metamorfisme és baix, hi ha hagut una orientació dels minerals, la qual cosa fa que presenti una exfoliació notable en plaques. Per aquesta propietat és molt emprada en la construcció, especialment per a recobrir les teulades. Les llicorelles són molt abundants a tota la zona pirinenca. Hom també l'anomena pissarra.
Gens poètic, vaja!
En canvi, al Priorat hi ha el col·lectiu Centre Quim Soler, la literatura i el vi, que en va saber treure unes definicions molt més agradables a la lectura. En reproduïm dos fragments tot recomanant-vos que segui el seu blog a: http://centrequimsoler.cat/blog/ i el seu lloc web a : http://prioratenpersona.cat/
- llicorella 1 f
- La Céline s’acotxa amb tota la gràcia del món, el gest de l’home neolític que descobreix la màgia del blat que creix, clava els dits a la terra i n’agafa un sarpadet de roca esmicolada. La fa passar d’una mà a l’altra, amb la tensió del raig de sorra que fa córrer el temps d’un rellotge. És la famosa llicorella, la roca sedimentària que l’escriptor en diria pissarra o, els dies bons, esquist. És l’adob mineral que fa que d’una vinya a l’altra hi hagi un univers de diferències, aquell nom màgic ple de palatals. A l’escriptor li sembla que la Céline no conrea les vinyes, sinó el substrat sobre el qual creixen. Pren una altra mostra, la compara amb la primera, té un altre color i el fruit de la vinya que en treu els nutrients tindrà unes altres característiques. La Céline podria parlar hores de l’estructura química, del ferro, de la porositat de la roca, de com el paisatge es tradueix en el vi que fa. L’escriptor se l’escolta, embadalit, i ben aviat ja no fa cas de les explicacions, i només es fixa en com mou les mans, com es gira quan algú li fa una pregunta, amb quina cura passa el dit pels ceps recargolats. També podria passar hores en contemplació. [AVB] Albert Villaró Boix
- llicorella 2
- f
- Les pedres també saben plorar, va dir un poeta, i no anava errat. Però es va quedar curt. Les pedres tenen el seu propi idioma. I volen comunicar-se amb nosaltres. Amb obstinació tectònica, sense pressa. Porten segles sota els nostres peus, de manera que no els importarà esperar-se una mica més. S’esperaran en silenci fins que arribi el moment oportú, fins que es produeixi aquell cruixit d’estrats que s’esqueixen (i es queixen). El crit s’enfilarà aleshores per arrels i esquerdes i ascendirà cap a la superfície amb una facilitat gairebé líquida. I allà, un cop a fora, esclatarà en milers d’esquills. I en acabat el crit ja no serà crit. Serà epidermis. Pell rovellada. Flassada d’escates fossilitzades. Escorça crepitant. Cuirassa de la litosfera. Guardiana muda de secrets geològics. [OPF] Òscar Palazón Ferré
